Lema del curs 2018-2019 "SOM FAMÍLIA"
“SOM FAMÍLIA”
Ja sabem que el nostre col·legi és la nostra segona família, un espai per a la trobada, per a relacionar-nos, per a créixer junts. En ell ens trobem amb situacions que no ens agraden però també amb possibilitats sempre noves… som una família.
Però en moltes ocasions ens falta deixar espais per a dialogar, apagar o desconnectar totes aquestes coses que ens fan caminar amb orelleres pel col·legi, sense adonar-nos del que està passant al nostre voltant. Hem de parlar i també hem d'escoltar, aprendre a fer-ho serà, segurament, una de les coses més importants que aprenguem en els anys que passarem en el nostre col·legi trinitari.
Quan Moisès va fugir d'Egipte i es va refugiar en el desert el que més el molestava era sentir que hi havia una família de la qual no se sentia part. Coneixem la història, veritat? Quan va néixer, la seva mare ho va deixar dins d'una canastra en el riu, el va trobar una filla del Faraó que el va criar com si fos egipci. Quan Moisès va créixer es va anar donant compte a poc a poc que la seva veritable família eren els jueus, però els jueus també eren els esclaus dels egipcis i a Moisès les idees se li van fer un embolic al seu cap, a quina família pertanyia de debò?, a quin volia pertànyer? Un matí, passejant al costat de les grans construccions en obres, va veure com un capatàs egipci colpejava fins a la mort a un esclau jueu. Moisès es va abalançar contra l'egipci i ho va matar. Llavors no sols se li van complicar les coses a la ciutat, també en el seu propi cap estava confós. Va fugir al desert, al sud, per a amagar-se. Es va casar amb Séfora i es va dedicar a cuidar de les ovelles del seu sogre.
Un dia, en una d'aquelles muntanyes, es va trobar amb una sorpresa que el va deixar meravellat. Davant d'ell tenia un esbarzer, un matoll, que cremava però no es cremava. En acostar-se més va poder escoltar una veu que li va anunciar que aquest lloc era sagrat i que Déu volia parlar amb ell. Moisès va acceptar parlar amb Déu, però va haver de complir una condició, descalçar-se, llevar-se les sandàlies i parlar amb Déu a peu descalç. Va ser llavors quan Déu li va dir a Moisès que anava a treure al seu poble d'Egipte, que l'anava a lliurar i a portar-lo a una terra de promeses i de pau.
És una història coneguda de la Bíblia, segur que la coneixem més per algunes pel·lícules famoses. Però la pregunta que més ens interessa avui és, per què Déu li demana a Moisès que es descalci per a parlar amb ell?
Parlar és una cosa normal, que fem tots els dies. Més estrany és asseure'ns a parlar cara a cara, explicar-nos el que ens passa, la qual cosa ens il·lusiona, la qual cosa esperem de l'altre, parlar sense complexos. És estrany, i és difícil, perquè quan ens asseiem a parlar amb un amic, o amb una persona que coneixem, portem amb nosaltres un munt de prejudicis i d'idees, ens asseiem amb una imatge d'aquesta persona, que a vegades hem rebut d'uns altres i que en general sol ser bastant injusta. Si som una família, si podem deixar a un costat el que ens diferencia i asseure'ns a parlar, és molt important que ho fem com Moisès, a peu descalç; que reconeguem la part de Déu que hi ha en l'altra persona, que ens deslliurem dels prejudicis i les diferències i caminem junts, a peu descalç, cap al que de debò ens uneix. Així, només així, la nostra família serà cada vegada major.
Aquesta és la nostra proposta pastoral per a aquest curs: descalça't!, asseu-te!, escolta des del cor!. Som família cadascun des del seu lloc, des de la seva realitat, des del seu moment,... sumant, aportant, sent família.
Com una gran xarxa estenem les nostres vides per a continuar sumant, sense perdre la nostra pròpia singularitat. Una família que vol personalitzar i atendre les diferents necessitats.
Sabem que no tot ho fem bé, que tots els que formem el col·legi, tots, podríem acostar-nos als altres amb molt més respecte i confiança, respectant el que són, reconeixent els seus valors personals i no sols els seus errors, aixecant-los de les seves caigudes i no gaudir amb elles. Ser família no significa ocultar les nostres febleses sinó fer-nos fortes amb elles, i fer-ho junts. Cada petit gest que realitzem per la nostra família escolar serà un nou maó per a construir el col·legi que volem ser, i això no vol dir que tinguem col·legis incomplets o imperfectes, sinó que cada dia, en començar les classes, tornem a inaugurar-ho, naixem de nou, ens ajudem a viure.
Si aquestes idees i valors poden valer per a qualsevol col·legi, es fan més necessàries i interessants quan parlem d'un col·legi de la família trinitària. Perquè el nostre carisma a l'Església i en el món és ser part de la família trinitària de Déu, tenim un espai que omplir en aquesta família, formada pel Pare, el Fill i l'Esperit Sant, i el repte sempre serà fer que els nostres col·legis i comunitats educatives siguin família com ho és Déu, perquè ser FEST no és una altra cosa que ser família